Memòria

Per a finalitzar el nostre camí en l’aprenentatge de la didàctica de la llengua faré un breu reflexió a mode de metacognició d’allò que hem realitzat en la innovadora forma de treballar, que podríem nomenar-la com a “aprenentatge entre iguals”, en el qual els termes a seguir mai han estat marcats però que, per contra, ens ha permès a la tutora, Carmen, i al tutoritzat, jo, a més a més d’investigar sobre l’aprenentatge de la didàc. de lleng. com a mode d’aprenentatge, a comprendre les possibilitats, validesa i importància que ens ofereix l’aprenentatge entre iguals. Per això he de dir en un primer pla que açò ens a dut a analitzar la nostra feina com alguna cosa més que una pràctica en l’aprenentatge de la didàc. de la llengua.

En un primer moment vam veure aquest treball com un difícil i costós pic de muntanya que havíem d’escalar. Començarem per llegir i treballar un poc el currículum d’infantil per veure de primera mà què era el que haurem de treballar a les aules d’infantil, també vam llegir els recursos que ens oferia l’aula virtual per intentar relacionar açò amb el que jo pensava que era la didàctica de la llengua. Una vegada havíem fet la reflexió sobre el que havíem treballat, vam treballar el que deia la guia de treball de la L-02 i elaboràrem la nostra pròpia  eina-programa de treball.

Començàrem a donar-li forma a la meua capacitat de treballar, les maneres d’ensenyar, de guiar als nens en el seu procés d’aprenentatge de les llengües, començàrem per l’aprenentatge de la llengua oral amb l’ajuda dels primers capítols del llibre de Vigas i Correig i amb el que anàvem treballant amb Paco Gimeno, que anava construint a poc a poc el que avui és el meu coneixement sobre l’aprenentatge de la didàctica de la llengua.

El que vam fer abans de Nadal va ser bàsicament el que he exposat abans: relacionarem el que treballàvem en la L-19 amb el que buscàvem i llegíem sobre la didàctica de la llengua i, per tant, elaborava la meua pròpia manera de treballar amb els nens, servint-me açò no sols per a la llengua sinó també per a altres àrees ens les que el nen s’ha de desenvolupar.

Després de Nadal vam treballar amb la didàctica de la llengua escrita com a primer ítem de treball en el nostre pla, de la mateixa manera que amb l’oral, però amb la diferència que no sols enllaçàvem aquest treball amb les dos assignatures sinó que les comparàvem entre elles, les criticàvem i reelaboràvem pel nostre compte, de manera que incloíem els nous aprenentatge al nostre bagatge i, a més a més, comparàvem el que ja havíem aprés i el que ara nou se’ns plantejava.

El final, i també principi, del meu aprenentatge ha estat acompanyat per xerrades de mestres que es preocupen per innovar a l’escola i fer allò que realment interessa al nen, de manera que el que estava aprenent realment sí que hi havia gent que ho practicava i això feia que, a més de poder comprovar la realitat d’eixe treball, ho comparàrem amb el que nosaltres estàvem fent, amb el nostre treball. I he de dir en aquesta línea que aquestes xerrades han sigut d’agrair a Paco i a Isabel com a organitzadors d’aquestes, i a aquelles persones que van vindre a fer-les sense preocupar-se de que els copiàrem o utilitzàrem les seues idees, ja que el que nosaltres intentem és això: compartir, innovar i fer noves eines de treball per a tots els mestres i no mestres que ho vulguen fer servir en el seu treball diari.

Finalment, i per no expandir-me més en aquesta breu memòria del que he estat fent, he de dir que aquest treball ha sigut més que un treball per a una assignatura que dona uns crèdits per a una carrera a la universitat, ha sigut un continu entrar i eixir de materials, coneixements i pràctiques educatives en les quals tots els que estem ací involucrats deuríem de fer constantment, i no creure que amb el que sabem de un llibre o el que hem aprés d’alguna persona en particular és únic i el més valuós perquè, si el que fem és això, anirem per un camí ple de revoltes i sots que faran del nostre treball una angoixa molt dura de portar.

He tingut l’oportunitat d’aprendre molt gràcies a la meua tutora i a les possibilitats que hem tingut per a açò, quan en un principi pensàrem que el que ens plantejàrem com a treball era com un espantaocells, ja que la situació actual de les assignatures del pla antic no tenen docència i nosaltres anàvem a ser una carrega més. Però, com ja he dit abans, aquest treball ha desenvolupat, a més de les tècniques per a l’alfabetització dels nens, les tècniques i processos necessaris per ser crítics amb la informació que rebem, ser autònoms, estar en constant aprenentatge, aprendre a escoltar i el més important: aprendre a ser cooperatius i treballar junts amb un benefici mutu, cosa que fa de nosaltres un futurs bons docents.

Xerrada amb Pilar Fernandez

Seminari:

Dels projectes a les seqüències didàctiques: escriure textos en educació infantil

Jose Antonio Rodríguez Niño

El dia 26 de Maig la senyora Pilar Fernández, de Majadahonda, va oferir-nos una xerrada oberta sobre la seva experiència com a docent tant en educació infantil, com en primària i com a formadora de docents.

Els seus inicis no van ser gens senzills a causa de que la seva formació no era la correcta, de fet, ella ens va fer una reflexió sobre la seva tasca inicial dient: "jo no se com vaig poder fer allò, pobres d’aquells". I per això es va adonar que hi havien més formes i noves maneres de fer educació, d’ací que es posés mans a l’obra i investigués sobre el tema.

Va començar per la defensa del perquè de les anomenades seqüències didàctiques, dient-nos que són una relació conscient i voluntària amb un text, una representació de l’activitat de l’escriptura com a l’elaboració progressiva d’un producte de treball col·laboratiu. Es tracta d’un treball simultani d’adquisició d’informació per a expressar per escrit, al mateix temps que és un aprenentatge del gènere que va a transmetre.

Pilar defensa que el marc de l’aprenentatge de l’escriptura i la lectura significa una transformació dels coneixements inicials. La interacció tant dels alumnes amb el docent i entre ells mateixos és essencial. És necessari que el docent dediqui el temps que fos menester per realitzar cada activitat, sense presses, escoltant els xiquets, acció fonamental per al seu desenvolupament lingüístic.

Aquesta pràctica ens va parèixer molt interessant, ja que el que feia com a terme general era que el docent es centrés i per tant s’involucrés molt amb la tasca que els nens devien realitzar, no sols fent-los fer feina perquè sí, sinó obrint-los portes perquè ells mateixos guien el seu propi procés d’aprenentatge i se senten protagonistes d’aquest; generant això un coneixement altament significatiu.

La clau d’aquest procés es centra en tenir en compte en tot moment la continua interacció del llenguatge escrit amb el llenguatge oral. És per això que amb les activitats que tracten el llenguatge es treballi sempre amb objectius conjunts i específic alhora.

Pilar va fer molt d’èmfasi en  la necessitat de donar a l’escriptura i lectura  una funcionalitat social i que els nens hi siguin conscients. Sabem que l’accés al codi ha d’inscriure’s sempre en contextos significatius i és per això que treballen mitjançant projectes de treball dins dels quals es troben les seqüències didàctiques específiques per a treballar els objectius contemplats.

Així doncs les seqüències didàctiques seran un conjunt d’accions deliberadament organitzades i estructurades cap a la consecució d’uns objectius. Vegem ara com funcionen aquestes seqüències dins dels següents exemples de projectes de treball.

“El cos humà”: aquest projecte, a més de treballar l’anatomia i el vocabulari específic, pel que ens correspon, permet treballar el text expositiu. El procés es divideix en tres fases: una primera sobre l’elecció del tema (feta pels alumnes), la concreció del destinatari de la nota informativa sobre aquest (els pares) i les respostes a la pregunta què sabem?; la segona fase està destinada a assabentar-se de què volem saber sobre el tema i la transformació d’aquestes inquietuds en preguntes concretes (és un procés costós però altament important ja que requereix una elaboració i transformació del pensament cap a una tipologia específica com són els interrogants). Per últim, la tercera fase, que consisteix en buscar i classificar informació i reelaborar-la  per passar així a la elaboració del text.

Tots els processos d’escriptura i lectura tenen una funció implícita i coneguda pels nens, fet essencial i fonamental perquè hi siguin conscients.

El text que s’elabora és un text expositiu del subtipus pregunta – resposta. És molt interessant com es porta a terme aquest procés: la mestra llegeix una de les preguntes abans formulades a la segona fase i també totes les respostes aportades pels nens, es reformula aquesta informació i s’amplia per acordar entre tots la resposta definitiva. El resultat d’aquesta activitat conjunta, on es dona l’escriptura, la lectura i un continu diàleg i interacció és una reflexió profunda sobre el llenguatge, l’adquisició de lèxic nou, conceptes temàtics i, per suposat, el coneixement d’estructures textuals i continguts lingüístics, com per exemple elements paratextuals, organitzadors metatextuals, signes de puntuació, reflexió fonològica, segmentació, etc.

La finalitat doncs, no és l’avaluació sinó donar l’oportunitat als nens i nenes de participar en el procés. Tots han sentit la necessitat de llegir, cercar informació, escriure, dibuixar, etc, sempre amb una finalitat, una intenció i un sentit.

La llengua oral es troba molt present en totes les seqüències. Pilar emfatitza molt el fet d’escoltar els nens, donar-los sempre l’oportunitat d’expressar-se i utilitzant el temps que calgui per fer-ho. Qualsevol situació pot servir d’emergent i ser aprofitada per fer conversa.

Comentarem ara el projecte “Els planetes”. És ací on trobem una seqüència didàctica on la necessitat de llegir i escriure es troben molt unides. Es tracta d’una seqüència on, per escriure els textos definitius, cal que un xiquet li dicti a un altre allò que ha de representar gràficament. És en aquest moment quan senten eixa necessitat de llegir i escriure que els fa percebre que són activitats amb una finalitat, que serveixen per a alguna cosa.

A la xerrada vam poder captar la idea que el tracte amb els nens no és tan sols un treball amb un producte per obtenir un resultats, sinó què el que fem és educar i formar nens per a ser capaços de relacionar què fan amb nosaltres, dins la classe, i què fan sense nosaltres o fora d’allò que anomenem aula, ja que per l’aula podem entendre només les quatre parets que marquen el recinte dins de l’escola o qualsevol altre espai on treballem l’educació formal. És per això, pel que Pilar ens va dir que si no suportem, o ens “xirria” alguna cosa, com va dir ella les aquarel·les, hem d’evitar en la major mesura treballar amb això, sinó ho fem així possiblement crearem en els nens pensaments de rebuig cap això que a nosaltres ens “xirria”. Enllaçat a aquest pensament Pilar ens va dir que mai no pensem que els nens no poden fer açò o allò sinó que hem d’anar amb una actitud positiva a l’aula, deixar fora el que és de fora i entrar directament pensant que ells ho poden tot, que no hi ha res que no puguen fer-hi, tornà a recalcar una altra vegada que és molt important deixar-los el temps que necessiten, que treballem amb tranquil·litat.

 Pel que fa a les actituds o pensaments que envolten el nostre món fora de l’aula, com ja he dit abans, hi ha que deixar-los fora de l’aula. Però per què hi ha que deixar-los-hi fora? Pilar ens explica que els nens tenen un sisè sentit en aquest aspecte, llegeixen tot tipus de llenguatge no verbal, es fixen en qualsevol actitud i en qualsevol gest dels que el nostre cos pugui fer-hi.

Tornant al llenguatge escrit m’agradaria recordar els primers passos que Pilar recorda com a molt importants en l’escriptura infantil. És molt important que en assemblea redactem textos de tot tipus i que, a poc a poc, anem de un primer text a un text ben estructurat i ben redactat. Uns textos per publicar. I, si quan al dia següent els nens ens comenten: “però jo he vist que les paraules porten accent”, Pilar ens va dir, i perquè no explicar-los-ho si tenen curiositat? Aprofitem-la i expliquem-los el significat i com i quan s’escriu. Els nens són esponges en estes edats.

En tres anys Pilar comença escrivint els textos ella mateixa, però és molt important que els nens ho vegin, ja que els nens copien tot el que els majors fem, creant-los un interés major. I a poc a poc van començant a escriure els textos ells. En els començaments només fan la il·lustració d’aquestos, Pilar els escriu a partir del què elaboren en assemblea, és a dir, Pilar copia el que ells diuen i ells els fan els dibuixos, després i molt a poc a poc ells comencen a fer els primers gargots, fins que finalment són capaços d’elaborar textos amb prou autonomia. Encara així, Pilar ens recorda les poques possibilitats que tenen a l’aula de fer textos espontanis, ja que la possibilitat de tenir un llapis i un paper sempre a mà es prou reduïda.

En aquesta línia Pilar treballa la reescriptura de contes clàssics en forma de poesia o còmics treballant així les estructures textuals una altra vegada. També ens pareix molt interessant comentar el treball que va realitzar amb els nens construint un supermercat d’aula, on van treballar des de les etiquetes dels productes fins a l’elaboració de un catàleg i un fullet, aprenent a diferenciar-los i a elaborar-los. Una cosa molt curiosa que vam observar va ser que, en alguns catàlegs que Pilar va mostrar, el preu del producte estava taxat i un nou estava al costat etiquetat a mode d’oferta. També ens va ensenyar anuncis publicitaris que els nens van elaborar, hi havia textos que inclús feien rima. Açò indica que, com diu Pilar, els nens ho poden fer tot. Utilitzant la tècnica adequada i el temps necessari els nens absorbeixen tot tipus de coneixements.

Per últim m’agradaria comentar la pertinença de Pilar a l’organització Didactext (http://www.didactext.net/) una organització dedicada a investigar i a aprendre tècniques en la formació i educació dels nens en l’aprenentatge, ús, interés i motivació dels nens en el llenguatge oral i escrit. Des de tots els punts de vista des d’on es pot enfocar aquest aprenentatge. És un grup completament dedicat a desenvolupar l’àrea dels llenguatges: comunicació i representació.

Competencia Digital

La competencia digital debe ser una prioridad en lo que a las estrategias de
aprendizaje permanente se refiere, ya que las TIC se están convirtiendo en un
elemento cada vez más importante para el ocio, el aprendizaje y el trabajo en todos
los ámbitos. Su inclusión en el currículo oficial evita que sea una facultad de
algunos estudiantes y pase a convertirse en un elemento a alcanzar por todos, al
finalizar la escolarización obligatoria.
Son numerosas la ventajas que ofrecen las TIC, aunque no podemos olvidar que
también conllevan algunos riesgos, por lo que su integración en las aulas debe
darse de manera global y desde la Educación Infantil, con el objetivo de que los
estudiantes manejen las herramientas digitales de manera crítica, con confianza y
creatividad, pero también con atención a la seguridad y privacidad.
La multitud de aplicaciones y materiales accesibles en la actualidad hace necesaria
una reflexión sobre sus posibilidades, que facilite el uso y aprovechamiento de cada
uno de ellos en función de su potencial.
Los cambios que se están produciendo en las aulas exigen también un cambio en la
formación docente inicial y permanente, que permita su capacitación y mejora
profesional. La creación de comunidades virtuales y plataformas educativas son de
gran ayuda en la contribución a la evolución y desarrollo educativo.
Toda innovación exige poder (capacidad, medios), saber hacer (competencia) y
querer, por lo que lograr que los alumnos alcancen la competencia digital deseada
exige un esfuerzo de toda la comunidad educativa. En este sentido hemos
destacado los recursos materiales que se deben facilitar a los centros, junto con
otros recursos personales y funcionales.
En la actualidad, el concepto de competencia digital se reforma con la aparición y el
uso de nuevas herramientas de informática social, que dan lugar a nuevas
habilidades relacionadas con la colaboración, intercambio, apertura, reflexión
formación de la identidad, y también a los desafíos tales como la calidad de la
información, confianza, responsabilidad, privacidad y seguridad. Como las
tecnologías y sus usos evolucionan, con ellos surgen nuevas habilidades y
competencias y, por tanto, el enfoque de la competencia digital debe ser dinámico y
revisarse regularmente.

Texto citado de la conclusión de La Competencia Digital del Instituto de Tecnologías Educativas. Creo que en este documento se explica muy bien que las TIC no son una hora de clase a la semana, donde haremos un grupo flexible y trabajaremos actividades de repaso. Sino que... en definitiva, las TIC son una herramienta, no algo que deben a aprender, o es que alguna vez hemos tenido clases de boli, o de libreta.

Os invito a que leáis el documento.

http://recursostic.educacion.es/blogs/europa/media/blogs/europa/informes/Competencia_Digital_Europa_ITE_marzo_2011.pdf

despues de tanto trabajo con las nuevas tecnologia por aki y las nuevas tecnologias por alla nos hemos lanzado a la fama del youtube.com y estos son los resultados


y para reirnos un ratito nuestro trabajo dudoso!!



espero q os haya gustado!!!

Después de crearnos un blog, una cuenta en twiter, otra en flicker, en Spriker… ahora nos tocaba hacernos un huequito más en Youtube. El para qué lo teníamos bien claro: un spot de video dirigido a los estudiantes de toda la UJI para que conozcan y utilicen Google Apps. Era el cómo en el que no teníamos ninguna directriz, se acabó el seguir unas pautas paso a paso lo que deberíamos ir haciendo. Teníamos total libertad a la hora de elegir las herramientas a utilizar y el proceso a seguir. Nos pusimos manos a la obra.

Barajamos varias ideas, incluso a punto estuvimos de llamar a nuestras abuelas para que posaran en el spot. Finalmente, en un momento de bloqueo y silencio, la idea surgió: Y si utilizamos toda esa colección de latas, dijo alguien. Pero ¿cómo las utilizamos?, hacemos un muñeco con ellas, escribimos algo… Y así poco a poco fuimos moldeando la idea inicial, con las aportaciones de unos y de otros. Utilizaríamos las latas para formar las palabras de la infinidad de aplicaciones que tiene Google Apps. Queríamos hacer un fotograma, pero no teníamos ni medios ni herramientas ni conocimientos de cómo conseguirlo. Necesitaríamos un trípode para que las fotos estuvieran todas centradas igual, unos focos para que tuvieran buena calidad, un fondo liso negro para que el video quedara más presentable… Sustituimos el trípode por una escalera con un fotógrafo arriba encargado de hacer las fotos, los focos por un par de lámparas de escritorio, y el fondo liso por una manta…
El proceso fue muy costoso pero lata a lata y foto a foto, lo conseguimos. Hubo momentos de frustración porque no sabíamos cuándo llegaría el final.

Tras las más de 200 fotos, muchas horas moviendo latas, y momentos de tensión porque la cámara se nos quedaba sin batería, venían los siguientes pasos: retocarlas, montarlas y crear el video. Al igual que pasó con la realización de las fotos, ahora tampoco teníamos ninguna buena herramienta para llevarlo acabo, así que lo hicimos con lo que teníamos. Una a una fuimos dando color blanco y negro a las fotos, una a una las fuimos recortando para encuadrarlas un poco mejor.
Con el mismo programa Windos Movie Maker, las montamos y comprimimos la duración del paso de las fotos al máximo posible, aún así, las fotos pasaban muy despacio y no quedaba como el video que queríamos crear. Intentamos descargarnos algún acelerador de videos con el que acelerarlo, pero sin éxito ya que no encontramos ninguno adecuado. Otro momento más de frustración, y en medio de un silencio un grito: ¡¡Ya lo tengo!!
Funcionó, volvimos a subir el video un par de veces más al mismo programa Windos Movie Maker, y lo aceleramos dos veces más.
Finalmente, con mucha paciencia y herramientas de “andar por casa”, creamos un spot de video publicitando la gran variedad de posibilidades que nos ofrece Google Apps.
Que lo disfrutéis ;)

Video

Radio 123 probando

Cuando nos comunicaron que teníamos que hacer un programa de radio, nos echamos las manos a la cabeza, lo veíamos una tarea muy difícil, en muy poco tiempo y lo que más miedo daba, con un grupo cuyos componentes no teniamos ni idea de por dónde iba a salir la cosa. Es un proyecto que nos ha costado muchísimo trabajo, hemos empleado muchas horas y mucho esfuerzo y paciencia para que realmente quedara como nosotros queríamos.

En un principio hicimos un sorteo para repartir los papeles, una vez cada uno tenía su rol asignado, nos pusimos cada uno con su parte correspondiente. Para ello empleamos tres días, dos de ellos para la creación del proyecto, la página web, el guión radiofónico, la escaleta, la búsqueda de la música… y todo un día para realizar la grabación y hacer el montaje con la música, contando también con la creación del jingle.

A la hora de realizar la página web, hemos querido incluir diversos apartados, en uno de ellos nos describimos a nosotros mismos, nos dábamos a conocer, también aparece el guión radiofónico, la escaleta, el programa de radio… Hay todo tipo de información sobre nuestro programa de radio.
Para realizar el proyecto nos hemos basado en otros trabajos que había en la red, hemos visto varios ejemplos y con la mezcla de todos hemos creado el nuestro propio. Esto nos ha servido para enriquecernos con mucha información. A la hora de elegir la música, ha costado, ya que en el jamendo, había mucha variedad musical, la técnico de sonido ha ido oyendo toda la música y ha elegido las melodías más apropiadas para los informativos, las recetas, los concursos y el espacio musical, a todo esto le añadimos aplausos y gritos cada vez que acertaba nuestro invitado.
Al realizar el guión radiofónico, nos hemos basado en ejemplos de otros programas, ya que utilizamos expresiones o frases de otros programas, es una mezcla de elaboración propia y de frases hechas.



Hemos querido que nuestro programa sea como una “batidora”, es decir, es un popurrí de programas en los que hay mucha variedad de espacios. Tenemos noticias informativas, concursos, recetas y un espacio musical con los éxitos de la semana. Es un programa para toda la comunidad escolar, ya que lo pueden oír tanto padres, como alumnos y profesores, lo hemos puesto en horario escolar para que se pueda oír estando todos juntos en el colegio. Se retransmitirá los viernes y durará una hora y media. El nombre del programa es “1,2,3 probando”, lo elegimos entre todos, ya que es la típica frase que se utiliza cuando vas a probar un micro para ver si funciona, y como nosotros no teníamos mucha idea del mundo radiofónico, lo vimos muy oportuno, ya que simula el primer paso para empezar a hablar por el micrófono.

Consideramos que el trabajo ha sido de alta dificultad, ya que partíamos de cero y nos ha tocado investigar mucho por nuestra cuenta, pero al final creemos que el resultado ha sido muy bueno. Hemos empleado muchas horas, nos hemos enfadado, hemos perdido un poco la paciencia, ya que grabamos todo el programa en audicity y luego no sabíamos pasarlo al spreaker, gracias a la ayuda de una compañera y de e-mails con el profesor pudimos solucionarlo. Ha habido mucho cansancio acumulado, porque ha dado la casualidad de que en otras asignaturas también nos pedían muchos trabajos, pero también ha habido muchas risas, viendo las tomas falsas y grabando el programa de radio, sobre todo a la hora de hacer el jingle.

En definitiva una experiencia nueva, en la que hemos aprendido mucho y nos hemos enriquecido de muchos espacios que no teníamos ni idea de su existencia. Recomendamos esta tarea a todos, pero tomándoselo con calma y teniendo mucho tiempo para su elaboración.



Mi primera transmi
sión en Spreaker